Diari digital de la comarca de Sóller
Dilluns, 30 de noviembre de 2020   |   18:08
 
Enquesta  
Han de tenir exempció de taxes els negocis que enguany han hagut de tancar a causa de la covid?


No
 
El cementeri de Felanitx.
20/05/2020 | 18:10
Diari d'un confinament: 67.- Esperança de vida
Gabriel Mercè

Durant tot aquest temps he pensat més que mai en la mort: la pròpia mort, la mort dels que més estim i també la mort en abstracte, de gent que mai no he conegut i que per això no deixa de ser per a mi un nom en un diari o un simple número en una estadística. També he pensat en la possibilitat de contraure la malaltia i en les seqüeles, i crec fermament que aquest bitxo ens haurà retallat a tots una mica la nostra esperança de vida.

Són pensaments gens habituals en mi, aparcats en un racó del meu capet, que aquesta temporada esdevenen més presents per l’amenaça invisible i per totes les mesures que prenem i que tant ens afecten per evitar convidar el bitxo a venir.

Fa uns mesos vàrem visitar el cementeri de Felanitx, a la recerca de les tombes dels avantpassats materns dels meus fills, i mentre fèiem comparatives impossibles entre aquell recinte i el de Sóller el meu fill Joan em va demanar a veure què ens passa quan ens morim. Pregunta bomba. Però no ho vaig dubtar i li vaig amollar quin és el meu raonament.

Li vaig dir que pens que no és possible saber-ho però que, per analogia, després de la mort hi ha d’haver el mateix que abans de la vida, i li vaig demanar a veure si abans de néixer ho havia passat bé o malament, o si recordava alguna cosa. Evidentment la resposta va ser que no. I li vaig dir que pot estar ben tranquil, però també el vaig convidar a establir altres teories perquè, tanmateix, això ningú no ho sap.

Gairebé tota la humanitat té un desig de transcendència sobre la mort perquè costa d’assumir la mortalitat, la finitud. Aquest desig de perdurar es revesteix de moltes teories, històries, fe i paraules: el cel i l’infern, la resurrecció, la reencarnació, la llum al final del túnel, el judici. És un dels pilars de les religions, de fet.

Una mica de vida eterna sí crec que existeix, tot i que en realitat ni és vida ni tampoc és eterna. La religió sempre ha exagerat amb les paraules. Avui fa set anys que va morir mon pare. Per això avui escric sobre la mort. I pens que ell viu una mica en mi perquè duc el seu ADN, perquè el record moltíssim, perquè som calcat a ell en moltíssimes coses, per tot el que em va ensenyar, per tot el que ens uneix, per tot el que vàrem compartir, perquè ens estimàvem. I és etern perquè mentre algú mantengui el seu record recobrarà una espireta de vida.

Però aquest concepte de vida eterna, exageració total, és només consol per als que queden, no per als que se’n van, i per construir històries sobre la immortalitat de l’ànima que a mi no m’han convençut mai. De fet, al cinema sempre s’han fet pel·lícules molt cutres sobre la suposada vida després de la mort, relacionades amb fantasmes o amb dubtosos personatges similars als superherois que es suposa que són divinitats. No n’he trobada encara cap que no sigui ironia pura.

Aquesta setmana hem començat a veure cada nit un capítol de la sèrie “Merlí”, aprofitant que ara IB3 se l’ha feta seva. Amb n’Aina ja la vérem quan TV3 la va produir -ja fa cinc anys- i ara la tornam veure, però en aquesta ocasió amb els nins a prop. El professor de Filosofia que dona nom a la sèrie (hi deu haver en realitat algú que nomi Merlí?) aplica estratègies per fer pensar als alumnes i dona joc a molts debats, a la pantalla i també a la sala de ca nostra.

En Joan va aguantar poc i se’n va anar a llegir “Harry Potter” perquè estava a punt d’acabar un volum. En Damià es va enganxar i no es va adormir, com li passa habitualment. I na Sara llegeix un llibre en castellà i mira la tele a la vegada. I de tant en tant es deixa sentir: “Què vol dir “legaña”?” “Què significa “cuyo”?”

La nina duu els horaris girats i no hi ha manera de fer-los-hi canviar. Sempre el vespre li ha costat adormir-se i el dematí costava molt arribar d’hora a classe. Ja veig venir que aquest mal costum l’arrossegarem fins al setembre que ve, perquè tots els intents que hem fet per normalitzar la situació no han sortit bé.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a