He assaborit avui dematí uns instants de sensació de normalitat que fa seixanta dies i algun més que no percebia. He sortit al carrer i hi havia una brigada d’Estel Nou retirant les males herbes que estaven conquerint l’espai urbà i també he vist com en Diego de la Citroën havia tret les banderoles i obert de pinte en ample les portes del local comercial.

He començat a caminar cap a la feina pensant si havia fet bé en recuperar la màniga llarga després d’una matinada de fred dins el llit i m’he creuat amb diverses persones que també arribaven justes de temps a la seva feina a les nou del dematí. Bon dia, bon dia.

Però girant cantó ja he vist una dona que obria les persianes i treia el cartell de “Tot anirà bé!” i un home que duia enfundats uns guants blaus mentre anava parlant amb el mòbil tot tranquil, i més endavant he hagut de baixar de la vorera per deixar passar algú que venia en sentit contrari per l’esquerra i no es retirava, i finalment en Rafel que m’ha saludat des de darrere la mascareta. No, no hem retornat a la normalitat, he pensat mentre em revenia que tampoc no havia acompanyat la nina a escola després del parèntesi fironer i arribava a la feina i anava cap dret al lavabo a fer una bona rentada de mans.

Més tard he pujat a la Plaça i ja no és aquell espai tètric de fa dues setmanes. La gent ja no camina mirant a terra i amb el pas accelerat per arribar a la seva destinació el més aviat possible. Ara es veuen grupets de persones parlant, més de la meitat amb la mascareta, alguna amb guants, alguns a dos metres i altres que sembla que es confessen de tan a prop que estan.

El dematí no es veu cap nin pel món. Dos o tres bars oberts i gent ocupant les taules, més separades que mai. El sol pica, hauria bastat la màniga curta. El tramvia és absent i les portes de la Parròquia romanen obertes i amb un xif-xif per desinfectar-se les mans en entrar i en sortir. Les botigues estan obertes quasi totes, amb cues al carrer.

La gent segueix tenint xerrera i traspua amabilitat i proximitat. Na Nendy, na Carme, n’Olivia, en Joan, n’Elvira, en Tolo... tots més propers que mai, demanant per la família, per l’experiència del confinament i per la del desconfinament. Prenc mides al florescent fos de la cuina de ca ma mare per comprar-n’hi un d’igual. Compr pa i un melonet a na Paquita.

Fa devers setanta dies que no he sortit de Sóller i aquest s’ha convertit en el meu petit món. No hi ha estranys. Bé, en Joan i n’Elvira m’han dit que han vist alguns guiris. Sembla que durant els darrers dies han arribat diversos avions. No entenc res. D’una banda diuen que imposaran una quarantena de quinze dies a qui arribi de l’estranger, quan la majoria de turistes mai no estan tant de temps aquí, i de l’altra arriben vols del Nord d’Europa sense cap control.

La bateria del mòbil ara ja em dura dos dies. Al bull del confinament no m’arribava al vespre. La feina ret més i les cames semblen haver-se recuperat de les passejades limitadíssimes per la terrassa. És un plaer sortir a les vuit amb n’Aina a caminar i trobar n’Esperança, na Magdalena, na Teresa, en Lluís, na Laura, en Joan, n’Elisa. Per allà on transitam hi ha molta gent, molts coneguts, però no hi ha empentes i vaig segur.

Això dels dos metres, emperò, obliga moltes vegades a baixar de la voravia i a ocupar un espai que inicialment és per a cotxes i motos. La Direcció General de Trànsit hauria d’articular a veure què preval més, si la distància de seguretat o la preferència dels vehicles de motor. O l’Ajuntament hauria de penjar cartells de trànsit pacificat per tot el municipi. El Sóller de les vuit del vespre m’agrada, però partesc de la seguretat que els que van asseguts tanmateix duen les de guanyar.