Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 31 de maig de 2020   |   01:31
 
Enquesta  
Haurien d’obrir ja les instal.lacions esportives de Sóller, tal i com permet la normativa?


No
 
L'estela que ha deixat avui un avió.
12/05/2020 | 18:14
Diari d'un confinament: 59.- Ha passat un avió
Gabriel Mercè

Avui és el dia del Fironet. Si firó és un derivat de fira, una paraula que a Sóller associam amb la jornada de les batalles però que en realitat al·ludeix a una espècie de fira de segona categoria, fironet significa alguna cosa com la tercera fira, la continuació de la continuació de la Fira en majúscules.

Record que, fins no fa molts d’anys, alguns fireros mantenien les seves paradetes muntades fins aquest dia. Tots tenien la mateixa lona d’un color cru brut que embolcallava el negociet, davall la qual hi havia tot el que necessitaven per a la seva transhumància.

Quan era nin em sentia evidentment atret per les casetes on es venien les juguetes, però alhora tenc un lleu record d’anar amb la meva padrina a comprar a un venedor que es posava darrere la Parròquia que venia tot tipus d’estris de metall: regadores, ganivets, olles, cadenes, poals, motlles, casseroles, i moltes eines per a horts i olivars: gavilans, xerracs, estisores d’exsecallar, xapetes, martells.

Havia sentit a dir que els preus eren més barats com més dies passaven i que el dia del fironet era el millor per comprar. Ara bé, també era probable que aquell dia ja no hi hagués el que un cercava, perquè els venedors duien un sol viatge de mercaderia i, quan s’acabava, s’acabava. Sempre me’ls imaginava passant les nits davall aquelles precàries lones i pensant que era un dels oficis més inestables i sacrificats de tots els que aleshores coneixia.

Amb la padrina anava sovint a comprar. Tenc el record d’anar amb ella al mercat i, com la cosa més normal del món, tornar a ca nostra amb una gallina viva dins la senalla que, en arribar, era sacrificada dins la cuina, plomada i servida a l’hora del dinar. Tot això ara ja són batalletes.

La figura de la padrina o del padrí és molt important, essencial, per a un infant. Jo he enyorat molt els meus. És la representació més propera a la d’una mare o un pare, i entre ells es genera un llaç d’una complicitat que a vegades no pot existir amb els progenitors, que són els que els han d’estar a damunt per intentar que creixin com toca. Els padrins es poden relaxar i mantenen una relació diferent, molt especial, que aquesta pandèmia ha mig trencat.

I és que amb el pas a la Fase 1 ja n’hi ha que han oblidat que els nins continuen podent sortir només una hora al dia a passejar i que tenen la recomanació explícita de no fer ni tan sols visites als padrins, si són població de risc davant el bitxo. També els majors de setanta anys continuen majoritàriament confinats, amb passejades diàries sotmeses als horaris que s’han marcat.

Nins i padrins, primera i tercera edat, són ara per ara els que tenen una relació més complicada de recuperar. Nosaltres, des que ens deixaren sortir, feim passejades que ens apropin a les cases de les padrines, que surten a la finestra a veure uns nets que han canviat molt en cinquanta dies. Però de pressa i corrent que els seixanta minuts passen molt aviat. Des d’ahir no miram prim amb el rellotge perquè juntam visita i passejada, malgrat que la visita encara es faci sense entrar ni dins l’entrada.

Avui no m’he pogut estar de fer una foto a l’estela que havia deixat un avió. Per l’altura i la direcció que duia no pareixia que hagués de tenir cap relació amb Mallorca, però feia una eternitat que no en veia cap i m’ha fet gràcia. M’ha recordat la pel·lícula que, de nin, vaig veure a l’Alcázar, “Los dioses deben de estar locos”, d’una tribu africana del Kalahari on tenen tota mena de teories sobre els avions que sobrevolen el seu territori i encara més quan un dia el pilot d’una avioneta deixa caure una botella de vidre de Coca-Cola, que resulta que és el material de major duresa que mai havien palpat.

Mentre afinava l’oïda per veure si sentia el soroll de l’avió, sense èxit, el que sí que he sentit ha estat l’estrèpit de motos. Ja hi tornam a ser. Les motos han tornat a la carretera del Puig Major. Ja sabia jo que aquests serien els primers que vendrien a gaudir del paisatge de la Tramuntana.

No tenc res contra les motos, ni tampoc contra les visites, però sí i de forma rotunda contra la velocitat inadequada i contra el soroll desorbitat. Amb això no puc. Ni a la carretera de Lluc ni a qualsevol altra banda. És més fort que jo, tot el cos se’m posa en tensió i em venen al cap pensaments i sensacions horribles que em treuen, i molt, de la meva zona de confort com a humà pacífic. Algú que acabi ja amb aquest despropòsit!

Hi havia conciutadans que pensaven que en anar-nos desconfinant trobaríem un món millor. Per a mi un món millor seria una carretera sense conductors que gaudeixen posant-se en perill i posant-hi els altres, i fent el màxim de soroll possible per l’egoisme de la seva pujada d’adrenalina. Que es comprin fitxes i se’n vagin a les atraccions d’El Ram!



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a