Na Bari s’ha avançat bastant al Govern i un parell de vegades ja ha anat a fer sopars amb les seves amigues. Ella creu que l’índex d’afectació del bitxo a Mallorca li permet circular amb molta tranquil·litat i després dels quinze primers dies de confinament va començar a fer sortides i ja no ha tengut aturall. Ni dos metres, ni un metre, ni res. Ni tan sols es sap els horaris de la fase zero.

Na Bari és la parella d’en Kigali. Just després de Nadal varen decidir llogar un piset i anar-hi a viure plegats. Na Bari vivia encara amb els seus pares i en Kigali en un pis compartit amb alguns amics seus. Feia un any que festejaven i tot es va accelerar quan en Kigali va tenir una discussió molt forta amb un dels companys de pis.

Els primers mesos varen ser excel·lents, amb una il·lusió per estar plegats que ho omplia tot. Na Bari feia feina de cambrera i a en Kigali ja l’havien cridat de l’hotel per començar aviat. Tot anava sobre rodes. Des d’aquell quinze de març tots dos es troben sense feina i les primeres setmanes de reclusió al pis varen ser veritablement molt bones, però poc a poc la convivència al cent per cent els va anar destruint. Massa hores plegats.

En Kigali no té família aquí, al contrari que na Bari. Va arribar a Mallorca fa cinc anys i té molt clar que si na Bari li parteix quedarà en una situació molt compromesa perquè els doblers no li bastaran per pagar-se el pis. Però ella es troba estreta, fermada, ofegada per una relació que encara no era suficientment madura per fer aquesta passa.

Na Taipei és la propietària del restaurant on treballa na Bari i una de les seves millors amigues i confessores. La malaltia dels seus pares va accelerar que ella s’hagués de fer càrrec del negoci familiar, que ja era dels seus padrins. Ara s’ha d’enfrontar tota sola a una situació insòlita i ja no pot demorar més la decisió de si obri o manté el local tancat.

Per a ella tenir la barrera baixada aquest estiu és una derrota, una traïció als pares, als padrins i també als empleats i a la clientela fixa que sap que l’adoren, perquè l’hi han demostrat gràcies a la seva fidelitat tot i els canvis que va introduir quan va agafar la responsabilitat del restaurant perquè volia marcar un abans i un després.

I tenir obert, d’altra banda, li suposa pegar mà a uns estalvis que guardava per emprendre el proper hivern una reforma del local. Sap perfectament que no traurà el caragol i tem actuar moguda només pel romanticisme. Té pocs dies per decidir-se i no dorm pensant en els pros i els contres de cadascuna de les opcions. I si els estalvis no són suficients? Ella està disposada a perdre’ls, però més enllà no hi pot anar. Això sí que seria el final.

En Faro aquesta setmana ha telefonat als serveis socials de l’Ajuntament per veure com ho podia fer perquè li donassin menjar. Li va costar molt fer aquesta cridada, però es va arribar a veure sense un cèntim a la butxaca i amb el rebost totalment buit. No podia passar més. Li quedava l’opció de demanar ajuda als antics companys de la feina, però sap que es troben més o manco igual que ell.

Maleïda l’hora quan fa mig any se li va ocórrer mudar de cotxe. Evidentment no va calcular que enguany no el cridarien per treballar i que l’atur se li acabaria. Amb els darrers doblers que tenia va pagar l’assegurança i una multa per excés de velocitat, i no ingressarà res més fins a finals de mes. El dimarts anirà a cercar menjar. Hi anirà mort de vergonya, però també convençut que ell és una persona feinera, que enguany li havien promès un bon lloc i que tan bon punt sorgeixi qualque cosa, sigui del que sigui, ho agafarà i s’esforçarà al màxim.

En Lomé ha fet els vuitanta anys durant el confinament. Té tota la família a Palma: els tres fills, els vuit nets, els germans i les cunyades. Tots se n’hi anaren perquè allà hi trobaren la feina i aquí les cases eren molt cares. Li telefonen una o dues vegades per setmana, però no deixa de sentir-se sol i abandonat. Viu una mica a fora vila i no veu absolutament ningú. No li fa massa falta la companyia, però no entén res del que passa. Ara viu abocat totalment a l’hort, malgrat que arrossega una cama des que va tenir un accident de moto.

Poc a poc aquestes setmanes ha recuperat una marjada que tenia una mica abandonada i l’ha espinzellada. Va llaurar, espedregar i pacientment va fer solcs per sembrar moltes més tomatigueres, pebrers, albergineres, cebes, porros i carabassons que mai. No sap massa bé què en farà de tota la seva producció, però sap que així li passen les hores. Cada horabaixa s’asseu en una cadira vella i contempla la seva obra. I somriu orgullós.