En Hoorn no pot consentir “tanta comèdia”, com diu ell, amb la pandèmia i fa setmanes que es troba malhumorat i nerviós. Fa poc que està jubilat, però segueix patint pels companys que ha deixat a la feina, a l’hotel on s’hi va passat mitja vida. Creu fermament que el món va errat i que hauria estat millor no fer el confinament generalitzat sinó aïllar només els ancians i les persones més sensibles a les malalties respiratòries.

Cada dia contribueix a viralitzar desenes de missatges per Whasapp que posen en dubte els criteris del Govern i que estimen el preu de la paralització de l’economia. “La crisi també mata”, diu ell, mentre explica les retallades i la pobresa que vendrà i que hi ha països que quasi no han pres mesures “i se’n surten millor que nosaltres”.

Troba que Mallorca ja hauria d’obrir portes i simplement establir controls als ports i a l’aeroport, “com varen fer l’altre dia a Formentera” diu, per evitar els rebrots. Creu fermament que s’ha d’assumir el risc i no para de fer comparacions amb la grip: “Que aturam el món quan hi ha grip? No. Idò ara tampoc ho hem de fer”. “I si em toca a mi, idò que em toqui”, acaba dient sempre que en parla amb algú que li duu la contrària.

El seu fill Amman és figa d’un altre parer i procura no parlar d’aquesta qüestió amb son pare. Simplement el deixa cantar. N’Amman fa uns anys va estampar en una paret una pintada de “Tourist go home”. Evidentment son pare no ho sap. Es pensaria que atempta contra la mà que li ha donat menjar tota la vida quan ell té la seguretat que lluita perquè el turisme no mori d’èxit i perquè Mallorca pugui continuar vivint del turisme abans del col·lapse.

Sempre diu que els ecologistes són els millors defensors del futur del negoci turístic perquè són els que lluiten perquè aquest “gran plató”, com diu ell, que és Mallorca pugui continuar aportant fotografies prou atractives com per atraure visitants de l’exterior.

Malgrat tot, en el seu interior se li dibuixa un gran somriure quan pensa que aquest estiu podrà gaudir d’una illa semblant a aquella Mallorca preturística de platges solitàries, carreteres sense saturacions, silenci, tranquil·litat, aigües nítides i places ocupades només pels seus veïnats. Fa plans amb els seus amics per quan el desconfinament sigui més real i els turistes no hagin encara tornat. “Serà un estiu molt especial”, pensa.

Amman és dels que pensa que aquesta crisi és una gran oportunitat per reconduir Mallorca i obrir noves vies de sosteniment econòmic al marge de l’explotació turística i en parla sovint amb els amics que pensen com ell, mai amb son pare, que un dia li va voler parlar de decreixement i varen acabar malament. Varen estar mesos sense parlar-se.

Na Chicago va sortir dissabte amb seva la bicicleta per primera vegada des del confinament i està segura que s’ha lesionat. Va forçar massa. Pensava que l’exercici que havia anat fent gairebé cada dia durant aquests cinquanta dies a ca seva li seria suficient per mantenir-se en forma, però veu que alguna cosa no va bé a la seva cama dreta. Hi va tornar dimecres, però ben aviat va haver de parar i va arribar a casa així com va poder. No ha anat encara al metge, però ha decidit que demà hi telefonarà si encara persisteix el dolor.

En canvi, na Cali passeja una eufòria desorbitada en ella. Viu tota sola en un piset molt petit, no fa feina, no té ca i s’havia passat els cinquanta dies molt aïllada, trista i es trobava al punt de la desesperació. Li ha costat molt haver de prescindir de les trobades amb les amigues, de les passejades per la muntanya, de les nedades al Port (ella és de les persones que neda hivern i estiu) i de les múltiples activitats que sempre té en circulació.

La sortida diària que ara pot fer l’aprofita al màxim. Se’n va a caminar el dematí a les sis i moltes vegades no torna fins les deu, tota suada i ben rebentada. La dutxa posterior i el dolor a les cames li són vida. Dues vegades ja ha quedat amb una amiga per fer un bocí de la caminada plegades, malgrat que això no estigui permès. Necessitava aquestes xerrades perquè odia parlar per telèfon, sense veure la cara a l’altre, les seves reaccions i la seva veu natural. N’estava ben farta.

Les set caminades intenses que ha fet aquests dies li han facilitat el dormir i la gana. Ara té més delit per fer menjar, ganes de fer el llit i fins i tot ha fet net alguns espais de la casa que durant aquest temps havien restat totalment abandonats. El seu proper objectiu és nedar. Enyora molt la mar, tot i que tem rompre aquest tel romàntic que ha pres el Port de Sóller amb l’aigua més neta i vital que mai havia vist en sa vida.