Na Mòdena viu en un gran casal modernista del centre de la ciutat que durant la seva infantesa va tenir una efervescència comparable a la de les antigues possessions mallorquines, rodejada dels pares, els seus sis germans, les ties fadrines, dues criades i una intensa activitat econòmica. El que antany va ser una casa activa i vital és avui, per a ella, una autèntica llosa, i més ara aquests dies.

Als seus 86 anys ha sobreviscut a tota aquella gentada, fins i tot al seu marit, que va morir fa alguns anys, i ara es troba tota sola ocupant una petita part de la immensa planta baixa del casalot. Té bona salut, però ja no és la mateixa que abans. Els seus dos fills partiren a França, s’hi casaren i venen poc.

En esclatar el confinament l’al·lota equatoriana que cada dia hi anava quasi de sol a sol va ser convidada a no tornar-hi “per protecció”, li varen dir els fills des de França, i tan sols li duu queviures dues vegades a la setmana, que li deixa sobre una cadira de l’entrada. Na Mòdena és l’encarregada de fer-se el dinar, fer la bugada i mantenir neta les estances que utilitza, una tasca que ara li costa molt perquè, de fet, mai no se n’havia ocupat habitualment.

No té mòbil. No pot tenir visites. No surt al jardí per mor de les escales i la casa li cau a damunt.

Just davant ca seva hi viu en Dublín, però ni tan sols es coneixen. Na Mòdena a vegades es queixa del soroll de la música que li arriba algun vespre i ara gairebé tot lo dia. El jovenot enguany no s’ha pogut reincorporar a la feina, ni sap si ho podrà fer. La primera setmana se li va acabar l’herba i està desesperat. La policia ja l’ha aturat dues vegades pel món i està amenaçat de detenció: la primera quan anava a ca sa mare perquè li deixàs el ca per fer una volta i la segona quan va agafar la moto per anar a ca na Managua, una ex, per veure si li podia passar un porret i, a la vegada, rememorar èpoques passades. S’enfila per les parets i el temps no li passa.

En Toronto feia setmanes que estava molt pendent de les notícies que arribaven primer de la Xina i després d’Itàlia. Tenia un amic a Bérgamo que l’anava advertint de tot el que havia d’arribar, fil per randa, com si tengués una bolla de vidre, i ell que acabava de sortir d’una operació complicada, malgrat tenir 35 anys, li va fer cas. Ara ja fa un mes que viu a l’olivar, completament aïllat, amb l’única visita del seu cosí, que cada parell de dies li apropa el que necessita.

No té televisor ni wifi, però ho compensa amb els llibres. El porxo no és cap xaletet, però té un motor de fer corrent, llenya suficient i va anar viu perquè va pujar una butaca comodíssima on, qualque nit, hi ha quedat completament adormit. Enyora la seva dona i els dos nins, però tots han entès que és la millor solució per a una persona de risc i s’hi troba molt segur.

Na Dakar i en Zagreb viuen en un ravalet de tres cases situades dins els horts de tarongers, curiosament totes ocupades per famílies joves amb fills d’entre 2 i 12 anys. Havien passat èpoques de molt bon veïnatge i de compartir sopars, festes, collites de l’hort i custòdia d’infants, però darrerament no era així per mor d’una discussió sobre renous que es va convertir en una gran bolla. Des que començà el confinament la pau havia retornat a instal·lar-se a la barriada i les tres famílies havien articulat, gairebé sense adonar-se’n, un engranatge col·laboratiu que mai abans no havien assolit.

Com que el camí per accedir a la carrera de les cases és privat i està bastant amagat, no dubten en entrar i sortir d’una casa a l’altra sense por a visites incòmodes de la policia i a compartir estones per més plaent aquesta temporada. Però na Dakar i en Zagreb de cada dia pateixen més per un possible contagi i són a punt de forçar el confinament reglamentari per als seus, malgrat que això pugui suposar un disgust als ulls dels demés i un retorn a la casella d’inici de les relacions veïnals.

Na Beirut treballava tenint cura d’una dona d’edat i feia més hores que un rellotge, fins i tot en cap de setmana, però li recordava tant la seva padrina que li ho consentia tot, fins i tot les seves males sortides, les manies alimentàries i relatives a la neteja, els crits i haver de treballar sense estar assegurada. El fill major li va telefonar des de França per donar-li noves instruccions.

- Només assegura’t que sa mamà està bé sense entrar a ca seva i du-li tot el que necessiti per menjar. Ja tornaràs quan tot això hagi passat.

El sou li va xapar per cinc, però ella ho va acceptar. Na Beirut viu en una casa desballestada del centre, ombrívola i plena d’humitat, sense jardí ni terrassa i amb el pis superior inutilitzat perquè les bigues de la teulada estan apuntalades. El llogater no té la més mínima intenció d’arreglar-ho, i molt menys ara.

Viu amb els seus pares i els tres germans que han anat venint de l’Equador. Provisionalment han hagut d’acollir la meitat d’una família coneguda que ha quedat sense llar, per la qual cosa ara comparteix dormitori amb dues al·lotes joves, una de les quals es passa el dia plorant perquè pateix per les notícies que rep del seu país i no és capaç de prendre’n una mica de distància. El seu quarto està ara ocupat per matalassos al terra i maletes amb roba i enyora la intimitat que va tenir fins fa poc. A més, les dues nines acollides no col·laboren en res de la casa i tot plegat s’està convertint en un malson considerable.