Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 5 de juliol de 2020   |   13:50
 
Enquesta  
Quants regidors de l’Ajuntament de Sóller haurien de tenir dedicació exclusiva al càrrec?

Cap
Un
Dos
Tres
Quatre
Cinc
 
El vídeo de la ballada d'Aires Sollerics.
06/04/2020 | 18:29
Diari d'un confinament: 23 - Enginy aguditzat
Gabriel Mercè

Deu ser veritat que l’enginy s’aguditza amb la precarietat? Jo pens que sí. A la meva feina les estones que reten més són aquelles en les que treball a contrarellotge i sota pressió perquè arriba l’hora definitiva de tenir-ho tot enllestit. Això ja em passava essent estudiant, amb sessions d’estudi fantàstiques a darrera hora que em permeteren anar aprovant.

El nivell de concentració augmenta, el cap fila molt prim, res no em destorba i tot l’engranatge marxa al màxim de la seva capacitat, just al contrari de quan m’encarreguen una feina a dues o tres setmanes vista, que roman abandonada fins que no hi ha més remei que enfrontar-me a ella, perquè el termini exhala. Ja m’ho diu en Mateu, que les feines es fan amb el temps que tens per fer-les. Ben cert!  Mai abans.

En aquest temps de confinament veig que són molts els que han filat l’enginy de forma espectacular per donar sortida a les seves inquietuds. Es veuen autèntiques filigranes a les cuines, nins dibuixant preciosos cartells per donar ànims a la gent, cosidores elaborant mascaretes de tela, poetes fent de rapsodes i moltíssimes persones més donant tot quan poden per assolir una mínima normalitat dins aquest món, avui fragmentat per domicilis.

Una de les iniciatives que més m’ha agradat ha estat la d’Aires Sollerics. Vaig rebre el vídeo per Whatsapp el dissabte i el vaig trobar oportuníssim, encoratjador i d’una grandiosa sensibilitat. Als extrems de la pantalla s’hi veuen na Marga, na Cristina, en Pep i en Joan Carles sonant la bandúrria, el llaüt, la flauta i el guitarró. Al centre, una parella ballant el Fandango pollencí. L’enginyeria audiovisual ha unit en una sola pantalla algunes desenes de persones actuant en solitari a les entrades de les seves cases, a la terrassa o al menjador, en una actuació reinventada, pròpia d’aquest temps, que posa els pels de punta.

A més, hi ha un instant on hi apareix la parella Esperança i Guillem, que m’ha fet viatjar a ballades d’Aires de fa alguns anys on aquests dos germans duen el ball a un altre nivell, a una espectacularitat i a una passió que no he aconseguit veure gaire vegades més. O potser mai?

Una iniciativa similar varen tenir els membres dels col·lectius del Firó ja fa més d’una setmana i n’hi ha hagudes moltes més, ja més individuals, que comparteixen música, teatre, esquetxos còmics o simples fotografies convertides en mems que serveixen per transgredir d’aquest enclaustrament i dotar-lo d’una enyorada normalitat. Les xarxes s’encarreguen de difondre i contaminar tothom d’un bon humor que precisament la reina Isabel II d’Anglaterra reclama per als seus súbdits.

Tota aquesta producció procedent de la matèria gris exprimida a la força pel mal bitxo pens que formarà part indefugible de la crònica del moment històric que tenim la desgràcia d’estar protagonitzant. D’aquí a uns anys els historiadors voldran saber com varen amagar el cap davall l’ala els pobres confinats dels anys vint del segle XXI i aclariran que va ser fent coques, fent múscul i també elaborant tot un seguit de material de distracció i de per riure que es varen anar passant entre uns i altres com a virus permès d’expandir-se.

Aleshores he volgut parlar amb dos historiadors, per veure si algú s’encarrega de conservar tot aquest material. Des de Sóller en Toni m’ha dit que per ara no, però que serà molt interessant fer-ho. També he parlat amb en Miquel, santjoaner amb qui feia anys que no parlava. M’ha comentat iniciatives semblants del Pla de Mallorca i també ha coincidit que tot aquesta producció, des de la més senzilla fins a la més professional, mereix ser inclosa en algun fitxer recopilatori de l’enginy de confinament.

Periodistes i historiadors feim la mateixa feina. Nosaltres retratam l’avui i ells el passat. Encara és massa prest per a un historiador, he pensat, i bon moment per al periodista.

Just abans d’aquestes dues converses han telefonat de la Policia Local per anunciar que venien cap al nostre carrer. Feia dies que na Sara els havia deixat un missatge amb una pregunta (quan podrem anar a visitar els padrins?) i han vengut en Juanjo i en Fabián a contestar-li. Amb una exquisida sensibilitat els agents, i un regalet davall el braç, han contestat així com han pogut i a distància l’interrogant de la nina. La relació entre padrins i nets és fortíssima i és la que més pateix en aquest moment de separació forçada. A més, és la que més costarà de recuperar durant el desitjat desconfinament per la protecció dels de més edat. S’ha empegueït molt, la pobra, tot i estar acostumada a les visites a l’escola d’en Biel i a tractar amb tothom amb naturalitat, grans i petits. És massa temps sense parlar amb ningú que no sigui estrictament propi.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a