Quan pens en el Diumenge del Ram el capet em connecta automàticament amb el Convent i amb l’Hermano. Han passat anys, però encara no he assumit que la benedicció de les palmes i dels brots d’olivera es fa davant l’atri de la Parròquia. No vaig entendre el perquè del canvi i no m’agrada que modifiquin tradicions que estan tan consolidades.

Record que de petit em compraven una palma ben endiumenjada i que els meus pares m’hi penjaven caramels. Era de mida mini. Ma mare té fotos en blanc i negre d’alguns d’aquests dies, que avui no puc veure per recordar-los. M’agradava aquesta connexió del Convent amb la Parròquia: la benedicció a una banda i l’ofici a l’altra, i el trajecte solia ser agradable en un dematí lluminós de primavera com el que ha fet avui.

Per a mi aquest dia l’Hermano tenia un paper més protagonista que mai, amb l’encenser davant davant i exercint tant al seu territori conventual com també a la Parròquia. El Convent era, a més, la meva escola, espai propi, aquest dia obert tothom amb festa grossa, que a mi em semblava superior a la que es feia per la Pasqua.

La palma, i més endavant la branca d’olivera, acabava durant mesos fermada a la part exterior de la persiana del meu quarto. Ara fa anys que no vaig a beneir la palma i tampoc enguany no hi hauria anat, però l’estar tancat a casa em fa apreciar més els petits gestos que ara no tenim capacitat per fer.

Avui na Sara m’ha demanat a veure quan temps feia que estàvem confinats. Li he dit que tres setmanes i que ens en quedaven tres més, que som a la meitat. Què li havia de dir? I ni ella ni els germans no han badat boca, ni per bé, ni per mal, i després en Joan ha començat amb una disquisició sobre la sort que hem tengut que el confinament hagi estat en aquesta època de l’any i no per Nadal perquè, què hauria passat amb el Pare Noel i amb els Reis? Bona pregunta!

També avui ha estat el primer dia que m’he assegut davant la tele fora d’hores (el meu horari és havent dinat, per veure les notícies i fer la becada, i després en haver sopat). M’ha interessat veure una estona de la missa del bisbe des de La Seu, bàsicament per saber com era una missa sense públic i amb distanciament social. He trobat que a l’altar hi havia massa gent, que hi faltaven dones i que realment ni el metre, ni el metge i mig, ni els dos metres no es respectaven.

I després he enganxat un d’aquests reportatges barats sobre viatges on fan parlar la gent per estalviar-se el presentador, que també aquests dies cobren més valor que mai. Anava sobre unes illes del Pacífic on no tenc previst anar-hi mai i m’ha cridat l’atenció que per endinsar-se a determinades zones de l’arxipèlag el visitant havia d’assistir primer a una cerimònia en la qual podia obtenir la confiança dels indígenes per arribar-hi. Seria el mateix que ens passa ara per sortir al carrer amb la Policia, la Guàrdia Civil o els militars, que avui eren per Sóller. I seria el que potser s’hauria fer amb els guiris que fiquen el nas fins i tot dins les cases, que entren a les propietats privades i que destorben la vida dels indígenes, que som nosaltres.

Mirant les notícies, la baixada del nombre de morts a Mallorca i al conjunt del país em fa pensar que entram en una nova fase d’aquesta batalla, menys dramàtica i més optimista. Ara mateix la relaxació seria fatal, pens, mentre veig i compar les experiències que van acumulant altres països, alguns amb mesures més restrictives i d’altres amb major laxitud, alguns amb una ciutadania molt madura i d’altres amb més dificultats per assolir els objectius, per cultura o per situació econòmica. Trob a faltar informació de països pobres, com sempre passa, on cap cadena no hi té corresponsal.

Assistesc indignat a batalletes que no m’interessen en absolut entre polítics i mitjans de comunicació, que també convendrà revisar més endavant, mentre sí que m’aferr als arguments que esgrimeixen els científics que parlen sobre vacunes, sobre mascaretes, sobre immunització, estacionalitat, mutacions, contagis, tractaments, respiradors, corbes i també sobre futur. Això és el que m’ocupa i m’interessa. Cal estar a l’alçada, ara més que mai. Tots!