Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 5 de juliol de 2020   |   13:20
 
Enquesta  
Quants regidors de l’Ajuntament de Sóller haurien de tenir dedicació exclusiva al càrrec?

Cap
Un
Dos
Tres
Quatre
Cinc
 
La trompeta i el mètode Arban.
31/03/2020 | 18:16
Diari d'un confinament: 17.- Lliçons de trompeta
Gabriel Mercè

Amb el so de fons de les escales i els arpegis a la trompeta del meu fill Damià que, puntual com cada dimarts capvespre, rep les classes d’en Paco, ara per Whatsapp i en el seu quarto, m’assec davant el teclat i em cobresc la falda amb una flassadeta per complir la rutina diària de reflectir què em passa durant aquest inusual confinament.

A mesura que passen els minuts les notes típiques d’encalentir el canyó, l’instrument i els dits es transformen en melodies juganeres que ja tenc perfectament guardades i ordenades en el meu inconscient a força de repetició i repetició. De tant en tant en compareix una de nova. El mètode Arban, un totxo que tots els trompetistes traginen, és una mena de Bíblia per als aspirants a bons trompetistes on aquest professor francès del segle XIX hi intenta resumir tota la casuística musical que es pot trobar un intèrpret clàssic, un camí dur, una preparació lenta, pacient, que només un estudiant caparrut i pertinaç és capaç de recórrer.

Just abans de dinar l’he ajudat amb “Resistiré”, la partitura més de moda aquests dies que la professora de música de l’institut, na Maria Antònia, li ha encarregat com a lliçó d’aquesta setmana. Mai no hi ha una partitura fàcil i aquesta és traïdora. És fàcil relaxar i canviar-li el ritme. Quan li donava les indicacions m’he sentit com en Pep de la coral, que ens mostra quan podem respirar, ens insisteix en com atacar les frases i els moments en què cal donar més intensitat. He intentat aplicar el seu mètode, perquè jo de trompeta no en sé. A veure què hi diu na Maria Antònia quan li passi l’àudio.

El dematí ha fet una ventada. Des de la terrassa veia com avançaven els núvols grisos per davant el Puig del Migdia com si fessin carreres de motos, mentre que en altres indrets de l’escena els blancs resistien l’embat, com la roba estesa i ben amarrada amb gafes. Pels olivars les fulles i les branques emulaven la mar bramulada. Tots els sollerics sabem bé que el revers del fullam de les oliveres és gairebé blanc i coneixem l’efecte cromàtic de les ventades sobre les marjades de la nostra vall. Per la banda del Port veia més claror, com si des de la Miranda poguessin ja veure el cel clar, com si la ventada ja hagués dissipat l’ennuvolada. 

No m’agrada el vent. Per un moment he pensat que era una sort no haver de sortir avui. Il·lús. Els semàfors de davant ca nostra vibraven ben bé un pam a la seva part superior. La tela blanca amb el dibuix de l’arc de Sant Martí del balcó tremolava. Els dies d’aire sempre vaig pendent dels voladissos, de les persianes batent, dels insensats que pengen cossiols a la banda de defora dels balcons. Avui no ha fet falta.

Dels parents de França ens arriben notícies. Per feina desplaçats alguns mesos a Puerto Rico resulta que tenim dos cosins infectats. Fa calor per allà i amb la febre es passen el dia dins la piscina, diuen, i ho il·lustren amb una foto. Són joves i esper que se’n surtin amb facilitat. Però no em fa cap gràcia que el bitxo resisteixi tan bé la calorada. No deien que a partir dels 27 graus no aguantava?

La tia Antònia ens connecta amb ells. Va morir fa vuit anys i era un pou de vivències i records, entre ells els de la grip del 18. Ella tenia cinc anys en aquell moment i a ca seva hi vivien aleshores unes deu persones. Contava que només ella i la seva padrina no agafaren el grip i que elles dues se’n cuidaven de totes les feines de la casa. També recordava el pas del cotxes dels morts per davant ca seva, de cavalls, clar. La grip no se’n va endur ningú de ca seva, però sí 84 sollerics, amb una incidència molt elevada en la gent jove. Érem molts els que pensàvem que una cosa així no tornaria mai a passar, i aquí som.

El canvi d’hora no m’ha anat a favor. Ja m’estava bé l’arribada de la fosca per anar retirant-nos, sopar i descansar. La claror convida a un impossible però temptador sortir. Tanmateix no només és l’hora del rellotge, sinó l’arribada de la primavera i l’augment del temps de claror el que ara mateix em fot, ben al contrari que altres etapes de la meva existència, on el temps més estirat era molt benvingut.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a