A en Miquel. En la memòria.

Fa tres o quatre dies -em comença a embullar una mica el pas del temps- n’Antònia m’explicava que la pandèmia se li havia fet més real quan havia sabut de la mort d’en Carlos, un amic seu de joventut, malalt d’Alzheimer, en una residència d’ancians de la península on el bitxo hi va entrar i ningú no el va poder aturar.

Avui se m’ha fet present a mi quan la tia Teresa m’ha avisat de la mort d’en Miquel, un parent d’enfora de Palma, una bellíssima persona amb un humor tímid, però molt especial, que darrerament només veia per Sóller per les festes de més renom. La darrera vegada, si no em falla la memòria, va ser en una plaça de les Teixidores estrepitosa per la presència de les atraccions, durant Sant Bartomeu, quan els meus fills feien cua per entrar en un llocs d’aquells infernals per pegar-hi bots i acabar bruts i amb una bona suada. Crec que, en contestació al seu bon humor, els vaig aconsellar les atraccions on ells podien pujar i passar-s’ho millor.

He telefonat a na Cati, la seva dona. Una cridada breu i respectuosa. Una abraçada a distància i el condol: “Que puguem pregar molts d’anys per ell”. M’ha dit que a en Miquel li faltava molt poc per fer els 87 anys, però que es trobava molt bé. Una setmana a Son Espases. I ara ella en quarantena. “No sabem on hem agafat el bitxo”, m’ha confessat. “Anau molt alerta, sobretot amb els nins”, m’ha aconsellat. Pobrets, ell i ella, i més ara en aquest temps. Demà sortirà al recompte diari. Ancià de 86 anys. No sé si diran si tenia patologies prèvies.

Avui dematí he sortit per anar a comprar pa. Aquesta vegada he anat a Can Panxeta de Plaça i pel camí feia olor com de piscina. No he anat a pensar que les sabates que duia no van d’aigua i al cantó del carrer de Bauzà ja em feien una mica xof xof. Però bé, han resistit. Pel camí he saludat en Tomeu, que ha passat amb la seva vespa, i en Biel, que carregava de pellet per entrar a ca seva i qui m’ha dit que l’hotel on treballa ja té tancat després que partissin els darrers clients. I després en Tolo: “Tolo, mai t’havia vist amb una bossa d’anar a comprar”. I m’ha reconegut que venia de dues o tres bandes. “Idò molt malament, que la salut és el primer”, li he etzibat. No, no anam bé així.

D’enfora m’he saludat amb en Sebastià, enfundat en una granota plasticosa de color blanc, i he vist de seguida quin era l’origen de l’olor a piscina. Des de l’Ajuntament fan una desinfecció de les vies públiques a base d’una mescla d’aigua i clor, i més tard li he telefonat perquè me’n donàs detalls i poder-ne redactar una notícia. Tothom ajuda en el que pot, així que diversos pagesos han posar enmig els seus tractors i els seus equips d’esquitxar tarongers i oliveres per a una nova funció sanitària. Tot ajuda. Hi ha en aquest moment molta gent activada que fa el que pot per millorar la vida dels seus conciutadans.

He aprofitat per comprar un pa per a ma mare, li he duit a ca seva i tornant cap a casa per la Gran Via he aprofitat per caminar pel bell mig del carrer sense por a ser atropellat i reatropellat. M’ha vengut un flash de quan era infant. Els padrins vivien pel carrer de Sa Mar i baixàvem per la Gran Via per anar a veure’ls. Record que em queixava perquè pensava que aquell era el carrer més llarg de tot Sóller i la imatge que m’ha vengut al cap ha estat de mi sobre el coll de mon pare, ja de vespre, també pel bell mig de la calçada, mirant els llums zenitals que en aquell moment consistien en uns grans plats reflectants amb una bombeta al mig, sostinguts per dos fils de ferro des dels laterals a les façanes dels majestuosos edificis que em sé de memòria.