Avui he tengut insomni. A les tantes de la nit he acabat davant la televisió amb els ulls com a plats i m’he acabat la sisena temporada d’“Orange is the new black”. La setena encara no és a Netflix. Dic adéu durant un temps a la presó de Litchfield, a na Piper Chapman, na Red, na Taystee, en Caputo, n’Ojos Locos i tants d’altres personatges amb els quals un hi acaba empatitzant després de tantes hores.

La sèrie va d’una dona molt pija que acaba en una presó privada dels Estats Units per un assumpte de drogues de feia temps, quan ja havia refet la seva vida. Allà hi viu un infern. La curtor i l’estupidesa humana són les protagonistes de tots els episodis i queda molt clar que el sistema penitenciari i el sistema administratiu i el sistema judicial tenen molt menys escrúpols que les internes més xungues de la presó. Aconsellable, però amb compte, que és molt llarga.

Amb el mal dormir ja no m’he aixecat bé, les feines no me reten i encara vaig en pijama. Quin desastre! Al meu company Joan, de Fornalutx, tampoc li reten les feines. M’ha dit que s’havia planificat tasques per anar fent al llarg del confinament, però m’ha confessat que no ha començat ni la primera. Tranquil, Joan, que diuen que això s’allargarà.

Amb tot, m’he aixecat a les 9. Quin desordre! La setmana passada, en bon dimecres, no ho hauria pogut fer. Les escoles dels meus fills comencen a les 8 i a les 9. Els grans hi van tot sols, però a la petita l’acompanyava quasi cada dia. Com més a prop de l’escola vius, més probable és que facis tard. La passejada era molt agradable perquè tot el camí parlàvem i vaja que si en sortien de temes! Al “Do de pit” moltes vegades tenien els croissants acabats de coure que es refredaven en un dels seus portals (quina mengera!) i als jardins de Can Canals hi ha alguns dels ferros amb forma circular que no estan del tot subjectes i es poden voltar. Un gran entreteniment.

La gent és de rutines. A aquesta hora, la de l’entrada a l’escola i a la feina, et trobes sempre la mateixa gent. Una de les que solc trobar és na Xisca de la residència, amb el seu flamant Mini, el seu somriure matiner i la seva salutació efusiva. Avui li he telefonat. A la residència hi ha més de 150 ancians i, per ordres sanitàries i prudència màxima, els tenen el més aïllats possibles de la resta de la població: cap visita, cap entrada del personal que no sigui l’estrictament necessari, cap escletxa perquè, com m’ha dit ella, no hi entri el bitxo, i molts protocols per evitar possibles infeccions, accidents o recaigudes.

Això de trobar la mateixa gent al mateix lloc i a la mateixa hora és habitual, i també fa poble. Record que quan estudiava a la UIB i hi anava amb el meu R5, pel Coll, és clar, era increïble la sincronització. Ara me’n venen dos a la memòria: en Paco el trobava sempre sempre quan anava cap a Palma, dues o tres corbes per damunt la volta llarga, i ara el veig al carrer de Cetre; i en Toni el trobava ja de tornada, a les primeres voltes de la banda de Bunyola, però només el dimarts. Ara no en record d’altres, però n’hi havia més. Les rutines i els horaris.

He descobert la funció de les videocridades del WhatsApp. Mai l’havia explorada fins aquesta setmana. I resulta que es poden connectar fins a tres persones diferents a la vegada. No ho sabia. La tecnologia em costa. Més aviat em costa descobrir-la, estar-ne al dia, saber què és el que existeix, quines possibilitats hi ha. Després que algú m’ho hagi mostrat ja està. Després sí que començ a fer-ne ús.

Les videocridades, per tant, han passat a ser el nostre pa de cada dia per mantenir el contacte amb la família. Ahir horabaixa vàrem fer la primera a tres bandes i ens hi vàrem ajuntar vuit o nou persones. Una bulla. Una disfrutada. No vàrem parlar de res, pràcticament, però va ser una alegria.

Amb tot això la bateria del mòbil se’m descarrega amb una facilitat increïble. De durar-me tres dies he passat a haver-lo de connectar a mitjan horabaixa. Si el mòbil era important abans, ara ho és encara més, però no sé si l’hauré de limitar que em comença a estressar. Ja ho diuen que ha crescut molt el consum d’Internet. I tanta sort que fa unes poques setmanes vaig insistir ma mare perquè es posàs fibra a ca seva. Santament.