Som molt conscient que avui vivim una jornada històrica. És la primera d’un llarg confinament parcial de la població als seus domicilis com a manera per tallar l’expansió del coronavirus. I som també molt conscient que d’aquesta situació se n’ha d’informar i que s’ha de descriure amb el màxim detall possible. Sobretot per fer-ho bé.

Per això avui dematí he sortit al carrer amb la meva Nikon penjada pel coll amb la idea de poder explicar als lectors de “Sa Veu” el que hi ha allà fora. De moment ens deixen anar a fer feina, i això és el que he fet.

Una bona rentada de mans abans de sortir, obrir el pany de la porta de l’edifici amb la clau per evitar haver de tocar cap element i sempre vigilant de no creuar-me amb ningú a menys de dos metres. Des del balcó de casa havia vist que hi havia poquíssima gent pel carrer.

Al parc de Sa Calatrava: una persona asseguda en un banc; he pensat si seria algú que, amb les visites restringides que hi ha a la residència d’ancians, havia hagut de quedar a fora. Pel carrer d’Adela Oliver, una parella de turistes majors. A l’aparcament de Teixidores, ningú. Devers l’Alcázar (sabeu que la setmana que ve potser ja tomen la façana, si els manobres poden fer-hi feina?) uns turistes amb el seu fill petit. Més envant, oloreta de pollastre rostit i gent amb el pa davall el braç.

Sent una moto que s’atura: és en Ximet. “La cosa està molt malament”, diu. “Pitjor estaria si no féssim res”, li contest. Diu que se’n va al Tren a veure com va la jornada.

Trob en Lluís: “No me facis fotos, que no vull sortir!” “A algú n’hi hauré de fer”, li dic. Coixeu coixeu passa na Maribel: “Que retrates el desert?”, me demana. Faig fotos de la Plaça, dels bars tancats, de les taules i les cadires amuntegades, del carrer de la Lluna buit. Torna en Lluís: “Ja no hi ha diaris a l’estany, els han acabat tots”. Clar. La gent llegirà més aquests dies, pens. També veig en Jeroni, n’Ernesto, en Santi i en Carmelo, i el pintor japonès; ens saludam, però guardam molt les distàncies.

Un agent de la Policia Local se’n va cap a un grupet de tres turistes que comencen a fer pícnic en un pedrís de la Plaça. Clec, clec, clec... ja tenc foto per fer una notícia. Justament a la foto s’hi veu un bar que sembla obert al darrera i, en haver penjat la notícia, per xarxes socials comencen a criticar-lo. Nooo, no tenia obert; simplement hi havien anat a posar ordre i dur-se’n el que aquests dies no podran fer servir. També ho he vist a altres indrets del meu recorregut.

Realment hi ha turistes pel món, no com altres dies evidentment, però alguns sí que n’hi ha. Més del que em pensava trobar. N’han arribat també en bicicleta, i amb el tren arriben una vintena de guiris, esponjats dins el vagons, però com aliens a tot el que succeeix. Sembla com si no sabessin el que passa.

Arrib fins a la carretera de Desviació i faig un recompte: cinc vehicles per minut. És poc? És molt? Pens que és poquíssim, però que encara hauria de ser menys. Després del recompte passen tres motos de gran cilindrada seguides. Deuen anar a comprar el pa? I després, un estol de ciclistes. Deuen passejar el ca?

Als meus fills els costa entendre això de passejar el ca, i a ma mare també. “Com és que pots passejar un ca i no a nosaltres?”, em demanen. I ma mare me diu: “Ara armaré un ca”. Però hem de ser obedients, una paraula gairebé malsonant avui en dia, però que ens pot dur a la supervivència.

Avui, molta gent als olivars i dins els horts. Soroll de motors de serrar, columnes de fum. A banda d’això, molt més silenci. Fa un bon dia, quina llàstima! Menys trànsit. Bones olors quan passes pels carrers. Optimisme. Comprensió i resignació. Família. Projectes per passar aquests dies el millor possible. Xarxes socials, televisió, lectura, jocs, telefonades. Alguns inconscients, no molts.

Tornada a casa, netejada intensa de mans, ordinador i primer capítol del diari penjat.