Miquel Gual

A finals del segle XIX l’amo Antoni Bibiloni de Massanella, després d’un viatge a València, on va gaudir de la llum de l’electricitat, la va voler portar a Mallorca. Més concretament volia abastir de corrent la finca de Massanella.

I dit i fet. L’any 1902 s’enllestí un projecte de central hidroelèctrica a la vora del Gorg Blau: construïren una presa, bastiren un aqüeducte i muntaren una fàbrica a la vora del llit del torrent de sa Fosca. Les obres foren dirigides per un enginyer alemany vengut expressament, el qual va portar un generador de grans dimensions.

L’any 1905 aquesta petita central instal·lada al cor de la muntanya proporcionava corrent elèctrica a l’esmentada finca, fins que l’amo Antoni fundà la societat Antonio Bibiloni y Compañía que distribuïa energia als pobles d’Inca, Selva, Mancor i Caimari. El principal problema de la companya eren els estius, sobretot els de sequera. El cabal del Gorg Blau minvava molt i, amb ell, la capacitat de generar corrent elèctrica, per la qual cosa l’empresa fou venuda a

La Propagadora Balear de Alumbrado d’Inca que va produir corrent fins a l’any 1939, que finí la seva activitat.
Aquí començam l’excursió d’avui, als peus del aqüeducte on també es troba l’entreforc dels camins que ens condueixen a Lluc, a sa Calobra i a Sóller.

Deixam els cotxes a l’explanada i podem optar per fer una breu visita a la fàbrica i rememorar la vida i la feina dels obrers que hi treballaven a un lloc tan allunyat de la gent i tan ombrívol. 

Després, prenem per la carretera de sa Calobra. A la part esquerra el bosc arriba a la vora de dita carretera amb les immenses alzines de grosses i velles soques. A la dreta l’olivar de Cals Reis, on els habitants d’aquell indret lluitaren de valent per conrear una terra pobra i mal garbada. Les cases de Cals Reis es troben darrera un portell i son unes humils cases de possessió de planta baixa i pis. Passat les cases comença una pujada i el primer contacte amb la garriga. La garriga de muntanya mallorquina té sobretot dues plantes que són les més abundoses: l’argelaga (Calicotome spinosa) i el càrritx (Ampelodresma mauritanicum). La pujada continua fins a arribar al Funicular.

Ens trobam al camí amb un estrany marge fet amb pedres de junta closa que aparentment no serveix per res. I, efectivament, no té cap utilitat, però quan es va construir feien comptes de fer-lo servir com a base per construir un funicular que pujàs al cim del Puig Major. Corria l’any 1934, però degut a la Guerra Civil i, posteriorment, al tractat militar amb els americans que va conduir a l’ocupació militar de la teulada de Mallorca, el projecte quedà avortat i l’únic símbol que en queda avui és aquest marge.

Darrera ell trobam un caminoi que ens conduirà cap a la serra de na Rius. A la pujada trobam un porxo esbucat, refugi de pastors i roters que sobrevivien com podien dins uns paisatges francament hostils. Passat el portell, i ja enfilant de cap a ponent, passam una altra paret de partió i just darrera ella trobam les runes de les cases dels Colls, unes restes de cases esbucades on hom encara pot fer-se una lleugera idea de la distribució de les dependències de l’explotació agrària. Una gran era delata el cultiu de cereals, però pegant una ullada als voltants pareix increïble que un lloc tant inhòspit com aquest es pogués desenvolupar l’agricultura. La possessió del Colls, al segle XIX, es segregà i se la repartiren Bini Gran i Cals Reis. Aquestes cases, amb les corresponents terres, tenen molta més història de la que podem copsar a simple vista, ja que en el segle XIV estava documentada i l’anomenaven el Colls d’en Colom, i dins els seus dominis es trobava la coma des Ribell, amb el seu pou de neu.

El camí ens condueix planenc cap a la coma del Ribell, que puja serpentejant de cap al Puig Major, coronat d’antenes i demés estris militars. Tot i que les famoses “bolles” hagin descomparegut, Déu n’hi do encara la quantitat de torres que hi romanen. A la nostra esquerra tenim, estimbada dins un fondal, envoltada de muntanyes i aconillada per la Mediterrània, cala Tuent.

El camí fa una volta com si fos un amfiteatre, en la part central del qual hi travessa el torrent del Gorg dels Diners que davalla de la Coma d’es Ribell i va a unir-se al torrent de l’Al·lot Mort per arrubar conjuntament a la mar dins Cala Tuent.

Vora la pica de la surgència natural de la font Subauma és hora de reposar forces. Uns entrepans de formatge o sobrassada, o botifarrons, fruita fresca, figues seques i ametlles i un bon glop d’aigua que generosament ens regala la muntanya en forma de raig continu són un excel·lent àpat. I si, a més, hi afegim alguna panada i un dolç robiol de Pasqua, quedam com a marquesos.

Voltam un altre portell i, com si fos un somni irreal, compareix la vall de Bini, dins un paisatge totalment càrstic. Amb una vegetació que amb prou feines pot sobreviure hi trobam marjades sembrades de pastura, arbres fruiters i unes cases de possessió perfectament conservades, rodejades de sementers tancats, amb ases i cavalls. Les ovelles es troben pasturant lliurement pels voltants; l’espectacle és encisador i la màgia d’aquesta petita vall de muntanya és pròpia d’un conte de fades.

Deixam el somni a l’esquerra i enfilam cap al coll dels Cards Colers.

Anam vorejant el Puig Major, que tot el temps tenim a l’esquerra, fins que arribam a una explanada que alberga un monòlit dedicat a la possible ubicació de l’ermita de Sant Salvador que es creu que es trobava per aquella contrada. Altres teories més fonamentades diuen que aquesta misteriosa ermita, bastida el segle XIII, es troba dins la finca de Monnàber, just a la falda del Puig Major, en un lloc conegut antigament com el puig de Sant Salvador.

Més endavant ens surt al pas la font de na Cavaió, rústica fonteta amb una pica allargassada que serveix per donar aigua al bestiar tant domèstic com salvatge. Deixam la pista forestal i començam la davallada per un camí de ferradura que, per dins el bosc d’alzines, ens conduirà fins a la carretera, a l’altura  del Clot. Aquest és el camí antic que pujava des de Fornalutx i arribava  a les finques dels Binis i a Cals Reis.

Amb la vall de Sóller al fons, el nostre recorregut ens transporta per la vall del Clot, encastada entre la serralada de la Pedrissa i el puig de la Comuna. Transpassam les possessions i voltam la Pedrissa, entram dins Monnàber per un camí de ferradura, i a l’altre vessant divisam els Marroigs, amb les Cabanes al davant i l’Olivaret a baix nostre.

Davallem per la Farona fins que trobam una altra pista que s’ha menjat el camí; aquesta ens condueix per darrera les cases de s’Olivaret i els seus safareigs. Passada una barrera metàl·lica tornam a deixar la carretera i reprenem el camí empedrat que ens conduirà per l’esplèndid olivar de la Domànega. Després comencen a comparèixer les marjades plenes de tarongers, que atorgaren fama al poble de tenir les millors taronges del món. Dels horts als carrers, i dels carrers a la plaça de Fornalutx, el centre d’un dels pobles més muntanyencs de l’illa.

Asseguts a un cafè feim la descansada preliminar abans de tornar de cap a casa i assaborim els darrers moments de llum i de dia amb ganes que no acabi.