Miquel Gual

La complexitat i la immensitat de la trama de camins que travessaven -i encara ara travessen- la Serra de Tramuntava fa de la bellesa innata del paratge en si un al·licient més per gaudir d’excursions on la mà de l’home, enlloc de distorsionar, embelleix encara més l’entorn natural, si és que això és possible.

Podem passejar per un d’aquests llocs emblemàtics de la nostra muntanya on, a més, s’hi està duent a terme una important i interessant feina de restauració d’un bell i espectacular patrimoni de tots els mallorquins i mallorquines.
L’excursió la començam a la carretera de Sóller a Lluc, a l’altura de la urbanització de Son Massip. Aquesta immensa finca, que té les cases pairals sobre la vall d’Albarca, amb el temps s’ha anat segregant en l’antiga urbanització i la Mola, actualment propietat del Consell de Mallorca.

Caminam per dins l’avinguda principal de la urbanització fins arribar a una zona on el camí formigonat puja amb un fort pendent. Un parell de metres més amunt canvia la composició del paviment, essent ara de terra. Arribam a un portell i passat aquest a una bifurcació: hem d’agafar el camí de la dreta.

A partir d’aquí sempre hem de prendre pel camí que pugi, ja que anirem trobant bifurcacions als dos costats del camí, però no els hem de fer cas. Caminam per dins un espès bosc de velles alzines, amb olor a molsa i humitat. El paisatge poc té a veure amb una illa mediterrània bastant seca, com és la nostra. Més aviat pareix un frondós bosc pirenenc, i és que els atapeïts boscs de la nostra illa són un espectacle únic de natura i de verdor.

El camí ample acaba de sobte a la vora de la primera casa de neu: la de Son Massip.

Ens trobam a 820 metres d’altura, a la vora del primer complex nevater dels que trobarem. Si feim una ullada als voltants trobarem les runes del porxo dels nevaters, amb una sitja al davant (així aprofitaven les instal·lacions per a l’hivern, fent neu, i per a l’estiu, fent carbó). Un conjunt de marges i parets seques ens apropa al dipòsit de forma el·líptica i amb el marge de la banda Tramuntana cedit. Les mides són considerables ja que els dotze metres de llargària pels 5,8 en el lloc més ample i els 7,8 de fondària fan del pou de neu un gran dipòsit. Sabem que l’any 1723 Antoni March de Pollença explotava aquest pou juntament amb un tal Cifre, essent els propietaris de la finca de Son Massip la familia Pizà de Ciutat.

Seguirem amb la mateixa direcció que portàvem i començarem el camí de Ses Voltes d’en Galileu que ens durà fins al pla del pou de neu d’en Galileu i, si volem, al Puig d’en Galileu. Dit camí comença a la vora d’un cartell que ens recorda com és de perillós encendre foc dins la garriga. Seguim dins l’espès bosc de Son Massip i caminam per l’ombrívol comellar en direcció al cim.

Aquest camí acaba a les cases de neu d’en Galileu, a 1.090 metres d’altura, sobre un replà impressionant dins l’abrupta muntanya.

Les voltes d’en Galileu salven aquest desnivell de 255 metres mitjançant un recorregut de 1.236 metres, dels quals 961 corresponen a les dinou voltes que van pujant fent ziga zaga per dins l’empinat freu que proporciona la muntanya. Els 275 metres restants formen un tram recte amb un desnivell menys important.

Tipològicament parlant ens trobam amb un camí de ferradura d’una amplada mitja d’entre dos i tres metres, amb un pendent mitjà del 5,4 % en el tram pla i del 25% en el tram inicial. El camí empra l’arquitectura pròpia de la muntanya. Marges de pedra en sec sostenen el camí, que es va adaptant en cada moment a la topografia del terreny. Les altures màximes dels marges arriben als tres metres.

El departament de Medi Ambient i Natura del Consell de Mallorca, actual propietari de la Mola de Son Massip, ha treballat intermitentment en la restauració i condicionament d’aquest camí i deim intermitentment perquè les condicions atmosfèriques de la muntanya fan impossible, en determinades èpoques de l’any, fer-hi feina. Per aquest motiu les obres iniciades el mes de setembre de l’any 2000 s’han prolongat fins al 2005. 

A mesura que pujam per les voltes el bosc s’esvaeix i comença la garriga mediterrània, amb el càrritx com a protagonista. Però no ens enganyem... estam caminant per una de les zones on hi ha més plantes endèmiques d’Europa: l’estepa Joana, la rapa de porc, el llamudol bord, tots ells tresors de la botànica de la nostra terra.
El nom de Galileu fa referència als nevaters que explotaven aquestes casetes de neu.

De fet, Galileu, és el malnom de la família Català, i ja l’any 1723 tenim documents que ens parlen de Miquel Català Arbós, propietari d’una casa de neu en explotació. L’any 1788 aquesta mateixa casa de neu era propietat de Joana Aina Morro, viuda de Miquel Català “Galileu”. L’any 1804 el pou tenia a dins 2.000 quintars de gel, que són aproximadament 85.000 quilograms.

El camí acaba a la gran esplanada de la casa de neu d’en Galileu. Aquesta ocupa una gran planura situada al vessant nord de la Mola. Acaben de completar la infrastructura del pou una barraca de nevaters, bastant ben conservada, un parell de marges als voltants del pou per facilitar la recollida i una paret a la banda de Ponent per aturar la neu. A la banda de Llebeig del pou trobam, a peu de penya, un parell de blocs col·locats en forma de pica, els que ens fa pensar amb una espècie d’abeurada que segurament devia recollir i emmagatzemar l’aigua d’una petita fonteta de surgència esporàdica, però que podia solucionar, almenys en part, els problemes d’abastiment d’aquests líquid indispensable per a la vida dels neveters.

El pou té unes dimensions de 13,8 metres de llargària per 7,40 d’ample i 5,40 de fondària. La paret de Gregal es troba esfondrada. A dins hi trobam una immensa heura que viu al recer dels vents hivernencs i del sol estiuenc.
Si seguim l’ascensió arribarem al cim del Puig d’en Galileu, a la cresta del qual s’hi troba una creu metàl·lica. Des d’aquests 1.180 metres d’altura ens trobam sobre una talaia privilegiada des de la qual podem veure les valls del Santuari de Lluc, la vall d’Albarca i els germans gegants del Massanella, la Mola, el Tomir, es Puig de n’Alí, el puig Roig o el puig Major i, per suposat la mar, la nostra estimada Mediterrània.

La davallada la podem fer desfent el mateix camí o partint de cap al torrent de Coma Freda, fins arribar a la benzinera del Coll de sa Batalla. Pensau que aquesta darrera opció va per dins un camí de propietat privada.