Miquel Gual

És de justícia descriure les sensacions de l'única línia privada supervivent de la història del ferrocarril a Mallorca. Ens referim al tren de Sóller, que uneix la capital de l’illa amb la ciutat més gran de la serra de Tramuntana.

Agafam el primer tren del matí a l’estació de la plaça d’Espanya de Palma. A l’andana de l’estació veim arribar el gran cuc de ferro arrossegant-se per damunt les vies, el vell rellotge situat a l’andana ens indica l’hora de partir.

Com si d’un fantasma del passat es tractàs, va corrent pels carrers de la gran ciutat. Els cotxes, els edificis, la gent atrafegada no és la pròpia d’un mitjà que de sde fa més de 75 anys no ha variat la seva estètica.

A la fi sortim de l’urbs per anar llenegant per sobre de camps plans plens de garrovers i ametllers, amb el blat a punt de ser segat; roselles vermelles mesclades amb daurades espigues i banyades per la llum de l’illa creen un paisatge de pintor.

Passam la petita estació de Son Sardina, llogaret palmesà antany apartat del nucli i que en l’actualitat aquest l’ha fagocitat. El tren segueix gemegant amb els seus vells vagons de ferro restaurats amb cura per les planures de Son Amar.

El tren va reduint velocitat fins que s’atura a l’estació de Bunyola, un parell de persones davallen a l’andana i unes altres hi pugen, tornam a partir... Aquí el paisatge ja és muntanyenc: oliveres, marjades i altes muntanyes. De cop i volta es fa de nit, unes petites bombetes donen una tèbia llum a l’interior del vagó, la paret de roca viva va passant a velocitat vertiginosa i el trec a trec retrona i s’amplifica dins el gran forat.

Tres quilòmetres de túnel cavat dins roca viva a cop de manuella i pólvora negra, una gran tasca feta per un munt de persones anònimes desaparegudes, i amb elles els seus noms i la seva historia. Sortim a l’altre costat; ja hem travessat la gran muntanya, una bafarada de llum i d’olors ens envaeixen per les finestres, observam pinars i muntanyes. El monument al 75 aniversari del Tren dóna la benvinguda a la vall de Sóller.

Seguim cap a la vall dels tarongers, capital de la serra de Tramuntana, poble incomunicat o, al menys, mal comunicat fins a la inaguració d’aquesta via fèrria. El tren s’atura al mirador del Pujol d’en Banya. Devallam uns instants per contemplar des d’una miranda Sóller, Biniaraix, Fornalutx i les muntanyes, des del Puig Major, l’Ofre, Bàlitx, la Serra i les altres que tanquen la vall.

El cuc torna a emprendre el seu viatge, passa per sobre del viaducte dels cinc ponts i entre túnel i túnel la gent mira per les finestres de la dreta les diferents perspectives de la gran vall. Cop en sec Sóller ha desaparegut després de passar per un túnel. Com és possible? Ara surt a l’esquerra del vagó... Simplement per complicar més l’obra aquest túnel fa una volta de 180 graus i condueix el tren de cap al poble ja que ell duia direcció al Port de Sóller.

El paisatge d’olivar canvia per hort, ja que de cada cop ens trobam a una cota més baixa fins que arribam al darrer túnel que surt damunt el torrent Major ple de canyes i ànneres. Arribam a l’estació lentament, el xiulet de les trompetes avisa al conductor, talment com fa 75 anys, que pot entrar a les andanes sense cap problema.

Sortim a l’exterior de l’estació on tenim dues opcions, la primera és una visita al poble, autèntic museu del Modernisme, i l’altra és davallar al Port amb el tramvia que uneix les dues localitats cada mitja hora.