Miquel Gual

Un  dels pobles més bonics i més apreciats per propis i forans, artistes, intel·lectuals, rics, pobres, bohemis, pintors, escriptors, poetes i gent sensible de tota mena es Deià. La seva calma, el seu paisatge, els carrers, la gent l’olor a la saladina marina mesclada amb flaires de flors salvatges, el sol, el llum...

En aquest racó de la Mallorca muntanyosa tot sembla molt més mediterrani i calmat, com si el temps es resignàs a passar i, per uns moments, ens sentim lliures de la immensa càrrega que són els horaris i les preses.

La nostra excursió comença al camí de davallada al clot. L’agafam al costat de la carretera que xapa el poble, dins la volta a la part contrària de les rentadores un camí escalonat ens trasllada al barri del Clot, el nom és prou eloqüent per denominar aquest indret que es troba al davall del gran esperó que subjecta bona part de la vila de Deià.

Mentre davallam passam a la vora d’unes vivendes de protecció oficial que va promocionar l’Ajuntament de la vila. Els altíssims preus de venda causats per la forta pressió estrangera, que vol una casa antiga i amb caràcter a qualsevol preu, han posat  la joventut del poble en una situació molt difícil per poder accedir a una vivenda amb un preu digne; no hem d’oblidar que a Deià un de cada tres residents no és mallorquí, es l’índex més alt de les Illes Balears.

Ja dins el clot pròpiament dit pareix que hem entrat dins el túnel del temps. Unes cases apinyades, amb petites carreres al davant, sense la possibilitat que hi passi cap cotxe.

El camí continua planenc a la vora del fondal del torrent que, amb el pas dels segles, ha format una profunda bretxa a la vall i ha xapat en dos trossos incomunicats la terra.

Les oliveres, companyes de tants viatges, tornen a fer acte de presència. Un petit hort de tarongers amb un parell de cirerers florits molt ben tancat per por al bestiar és la nota d’un altre verd dins la monotonia de l’olivar. El camí recentment arreglat ens condueix a un pont de fusta que ens serveix per passar el torrent que ja es troba a la nostra cota.

La davallada ara la feim per la carretera de la Cala fins que arribam a la mar. La platja es troba gairebé deserta, el sol de primavera comença a pitjar, però l’aigua encara és un poc freda per fer la primera capbussada de l’any. Optam per dinar en lloc de nedar. Un bon àpat consistent amb panets de formatge o cuixot, un glop de vi, una taronja i un cafetet de termo són mel, i després un altre element indispensable de la dieta mediterrània que és una bona becaina gaudint de la generositat del clima de la nostra estimada illa.

La pujada la farem per un camí que es troba a mà esquerra abans d’arribar a la carretera, aquest camí puja per les marjades abandonades de damunt la cala, sobre aquestes marjades antigament ¿es va sembrar vinya malvasia? No ho sabem, però és ben possible. El camí comença amb una pujada aspre fins que arribam a una carretera que condueix a vivendes de nova construcció. A la dreta trobam la Torre, que és una espècie de mirador situat al damunt de la cala amb vistes a ponent per gaudir de les postes de sol.

Seguim la carretera i passam per la vora dels pins vers de Son Bujosa. El camí es desvia a l’altura d’uns sestadors d’ovelles, les grans cases amb l’hort de tarongers al davant i l’olivar als voltants convida a anar-hi a viure. El camí acaba a la carretera de Sóller a Deià i el darrer tros l’hem de fer per dins aquesta carretera ja que el camí vell ha desaparegut o algú l’ha tancat.