Miquel Gual

Els sollerics, per anar a les possessions de muntanya, disposaven d’un complex teixit de camins que aproximaven els propietaris als més amagats indrets de l’orografia de la vall dels tarongers. Aquests petits camins de ferradura o simples tiranys tenien com a eixos vertebradors els camins públics o reials, que eren les artèries de comunicació entre poblacions.

Avui coneixerem una d’aquestes vies de comunicació que és el camí del Rost o camí de Deià, també anomenat camí de Castelló.

Aquest camí fou la via de comunicació entre els dos pobles i les finques dels voltants, que no són poques, fins a l’any 1895. Fa 111 anys encara s’utilitzava com a única via de transport entre els dos pobles i l’alqueria de Castelló.

L’alqueria és de procedència musulmana i agrupava diverses possessions destinades al conreu del camp. L’any 1232 ja es parla de l’alqueria de Castelló en el “Llibre del repartiment”, això vol dir que com a zona de conreu ja es trobava en explotació pels àrabs. L’agraciat primer propietari cristià fou el Bescompte de Bearn, Gastó de Montcada, qui, a la vegada, com era de costum, la va repartir entre els seus porcioners. L’any 1520 comptava amb vint cases, l’any 1860 amb 39, i actualment no gaire més.

La ruta la començam vora la gasolinera de Sóller. Un piló fet per Fodesma ens indica el començament del camí, una carretera asfaltada que ens condueix fins a l’antiga fàbrica de Can Puig. Voltam a la dreta i el camí va planenc fins que a les barreres de la carretera dels Monts Reials el deixam per prendre el camí de ferradura que, entre olivars, començarà a elevar-nos de cap a les altures.

A l’altra banda del camí s’aixequen, esponeroses, aguantades per un monumental marge, les cases de Son Angelats. Aquesta impressionant possessió va pertànyer al capità Joan Angelats, cap d’armes de la vall de Sóller l’any 1561, any que els sollerics venceren a 1.700 homes d’armes que, provinents del nord d’Àfrica, pretenien saquejar la vila.

Les cases han sofert moltes remodelacions al llarg dels segles. Actualment la façana lateral, de regust classicista, pot ser la més atractiva. Però el que segurament no deixa indiferent cap visitant és el gran jardí paisatgista d’esperit romàntic bastit per dona Catalina Zaforteza, vídua del marquès de Desbrull.

Deixam Son Angelats i el seu racó tranquil per començar l’ascens per dins olivars florits. De sobte sentim renou, un trac a trac intens i una xiulada estrident. És el tren de Sóller que surt d’un túnel. El nostre camí passa just per damunt la boca del túnel. Òbviament ens aturam a contemplar el sostre del gran cuc de ferro i fusta, que surt tot llançat talment com fa quasi cent anys.

Ja hem agafat altura suficient per poder fitar una panoràmica extraordinària de la vall de Sóller i, per un moment, ens la imaginam abans de l’arribada de l’home. Segur que devia ésser una passada de vall.

El camí ens acosta a les cases de s’Heretat, una altra de les grans finques de la Serra, avui reconvertida en agroturisme. Una carretera, a l’esquerra, ens conduiria a Cas Xorc, finca que actualment ha estat convertida en hotel de luxe per una empresa estrangera.

Seguim la nostra ascensió fins que arribam al conjunt de cases que formen Castelló. La primera és Can Carabasseta que, en el segle XIX, era una de les possessions més importants de la vall de Sóller, unes cases rústiques sense floritures que ens mostren la nuesa de l’arquitectura de muntanya. Més avall veurem Can Bleda, al costat de la carretera de Deià, un poc més amunt les impressionants cases bessones i aferrades de Can Prohom i Can Mico i, centrant tot el conjunt, la capella de Castelló.

Aquesta petita capella fou bastida perquè els nombrosos habitants de la contrada, sobretot a l’hivern, quan era temps de collir l’oliva, no haguessin de davallar a la vila a oir missa. Es té coneixement que l’any 1626 ja donava serveis religiosos. L’any 1873, Josep Rul·lan i Mir, a la seva “Historia de Sóller” ja diu que es troba en molt mal estat i que amenaça ruïna. Actualment es troba en ruïna total sense que, ni particulars ni institucions, tant públiques com eclesials, tenguin intenció de posar-hi remei.

Seguim la pujada i ens returam davant la carrera de les cases de Can Mico i Can Prohom. De fet, es tracta d’un sol edifici allargat amb dos portals rodons. Aquesta finca l’any 1400 pertanyia a Bartomeu Estade lo Prohom; l’any 1600 un altre Bartomeu Estade Mico ja tenia la finca del mateix nom; això significa que, abans, Can Prohom era una unitat agrícola i que s’anà dividint en dues grans finques. De fet, a la vall de Sóller i als seus voltants les finques no són gaire grosses i, amb el temps, s’han anat subdividint (no passa el mateix, per exemple, a Valldemossa).

Baix la carrera podem veure, a més de la carretera de Deià, la casa en forma quadrada amb clastra incorporada de Can Bleda, una altra de les grans possessions de Castelló.

També, a títol de curiositat, un caminet davalla a la font de Can Prohom, la qual movia un antic molí d’aigua d’origen àrab del qual encara en podem veure el cup i altres components.

Reprenem el camí i ens topam amb l’era de Can Prohom. En aquest moment podem gaudir de dues novetats: el camí torna planenc i ens compareix la blavor de la mar. L’excursió segueix amb els espadats del Teix a la part de dalt i els olivars que arriben gairebé a la mar a la part de sota.

Arribam a Can Miquelet i Son Coll. Les cases de Son Coll es troben construïdes en forma d’ela i es noten els afegits i ampliacions fetes al llarg de la seva dilatada existència. La privilegiada situació d’aquestes  velles possessions fan que gaudeixin del paisatge. Sota els nostres peus, el llogaret de Llucalcari, proper a la mar i amb el temor d’una invasió sarraïna.

Arribam ara ja, en davallada, fins a les cases de Ca l’Abat i les deixam per seguir cap a la carretera que ens conduirà a la vila de Deià. Com a alternativa podem agafar el camí que recentment han restaurat i que és l’autèntic camí vell que s’amolla de cap a la cala. Baix la carretera una bifurcació ens condueix al poble.

Entram a la vila de Deià pel carrer Arxiduc Lluís Salvador que podríem dir que és el carrer Major i, al mateix temps, la carretera que ve de Valldemossa i va a Sóller. Si tenim temps i ganes podem fer una volta per la vila. Un refresc a la terrassa d’un bar contemplant la posta de sol d’estiu a la profunda Mediterrània posa punt i final a l’excursió.