Joan Vicens

Les immediacions del Santuari de Lluc i bona part del terme municipal d’Escorca són el paradís del paisatge càrstic de l’illa de Mallorca. Centre de peregrinació per excel·lència de l’illa, acull un veritable museu de composicions naturals que l’erosió produïda per l’aigua de pluja ha modelat sobre la roca calcària que predomina el sòl i subsòl de la zona.

El fenomen es produeix a partir de l’abundància de l’aigua de pluja i de les nevades, juntament amb la composició bàsicament calcària del sòl. De fet, l’aigua de la pluja, en presència del diòxid de carboni atmosfèric i altres factors com la gravetat o les baixes temperatures, es transforma en àcid carbònic, un compost que modela profundament el paisatge gràcies a la capacitat que té de dissoldre la roca calcària. Així i tot, es necessiten milers d’anys perquè la roca afectada per aquest procés de meteorització química pugui arribar a adoptar formes tan diverses com les que es poden contemplar a les proximitats de Lluc.

L’origen del carst prové del vocable karst, nom que es dóna a una regió d’Eslovènia on predomina un paisatge rocós amb abundants formes càrstiques, semblants a les que podem trobar al voltant del Santuari de Lluc. Emperò, a pesar que coincideixi la denominació d’aquest fenomen arreu del planeta, cada indret on és detectat presenta les seves característiques bàsiques, ja que no es poden trobar dues zones amb la mateixa estructura de subsòl, registres pluviomètrics i de temperatura.

D’aquesta manera, el paisatge càrstic està format per quatre tipus de formacions ben visibles a les proximitats de Lluc: rasclers o lapiaz, dolines, rellars i coves o avencs.

Els rasclers o lapiaz són cavitats generalment superficials en forma d’estries o regates, encara que també se n’han detectat algunes que superen la desena de metres i s’endinsen a l’interior del terreny. Els rasclers són les formes càrstiques més elementals, els quals estan formats per la combinació d’arestes vives i fons plans. La formació de rascler és una de les que es poden trobar de manera majoritària a la superfície que s’estén des de la carretera Pollença a Lluc fins a la zona de Sa Calobra i Cala Tuent.

Les dolines són formes més complexes de relleu càrstic, les quals suposen una important zona d’absorció de les precipitacions de pluja. Formen una espècie de clot, arriben a adoptar, amb el pas dels anys, la forma d’embut. De fet alguna dolina s’arriba a comunicar amb una sima o cova. La més coneguda que es pot trobar a Lluc és la dolina de Sa Coveta des Morts, topònim que rep la cova situada a la part més baixa de la mateixa. El nom prové de les restes d’enterraments de l’època pretalaiòtica que es varen descobrir al seu interior i que, actualment, estan exposades al Museu del Santuari de Lluc i al Museu de Mallorca.

El rellar, per la seva banda, és una gran extensió de terreny rocós, en el qual es poden trobar gran quantitat de fenòmens descrits anteriorment. De fet, el rellar de Lluc, ubicat just al darrera del Santuari, està format per milers de rasclers o lapiaz de tot tipus i de totes les mides, amb les respectives cavitats subterrànies sota la seva superfície. Es tracta d’una zona de molt pendent que s’estén des del camí vell de Lluc fins al mirador des Pixarells, indret des d’on es pot obtenir una visió majestuosa del paisatge de la Serra de Tramuntana, ja que es tracta de la part superior del rellar de Lluc.

Finalment, les coves i avencs són altres dels atractius que ofereix el paisatge càrstic. Els espeleòlegs ho consideren un paradís, ja que hi ha tantes cavitats i formacions d’aquest tipus al subsòl de Lluc que sembla com si es caminàs sobre un formatge replè de forats i cavitats interiors.

Aquesta peculiaritat de les zones amb grans formacions càrstiques també ha provocat que a l’interior de les coves, les condicions d’humitat i de temperatura permetin la vida d’espècies animals i vegetals que només es poden trobar en aquestes condicions. En aquest sentit, els investigadors, juntament amb els espeleòlegs, han elaborat gran quantitat d’informes i treballs científics sobre les espècies detectades, algunes de les quals són endèmiques de les Illes Balears i úniques en el món.

D’altra banda, les aigües que es filtren per l’interior de la roca calcària i que finalitzen a l’interior de les coves, tornen a sortir a l’exterior de les mateixes mitjançant surgències.

Un cop conegudes les característiques geològiques de cada una de les formacions que es poden contemplar a les proximitats del Santuari de Lluc, els visitants podran gaudir d’un gran espectacle visual. Les formacions que adopten les roques, que poden arribar a representar una font d’inspiració per artistes, degut a la seva sinuositat, desperten l’interès de tothom que arriba fins a Lluc. Així i tot, la zona més visitada continua essent Es Camell de Lluc, roca que rep aquesta denominació degut a la seva forma tan singular que s’ha anat modelant amb el pas dels segles.

Per arribar al Camell s’ha de recórrer un camí de muntanya que s’inicia a l’alçada del camp de futbol de Lluc, travessar el torrent per un pontet de fusta i caminar per una de les zones amb més pendent, ja que es tracta de l’ascensió al resclar de Lluc. En el transcurs de la caminada els visitants podran observar un rotllo de sitja, element que durant molts d’anys fou utilitzat per obtenir el carbó a partir de la fusta que era combustida. En aquest mateix indret, caldrà desviar-se del camí principal per caminar un centenar de metres fins arribar a divisar la roca d’Es Camell.

Un cop arribat al Camell el visitant podrà passar per les proximitats de la roca per tocar les escletxes que ha esculpit l’erosió de l’aigua de pluja durant milers d’anys i comprovar la bellesa d’aquesta roca gegant. De la mateixa manera, a la dreta de la roca es pot accedir a un mirador d’uns vint metres d’alçada des d’on es pot contemplar una magnífica panoràmica sobre la impressionant vall de Lluc.