Decidir on escolaritzes el teu infant, és sempre una decisió important i algunes vegades prou complexa. En el nostre cas, i després de l’experiència amb la nostra filla Catalina, sabíem molt bé que en Pau havia d’anar com ella al CP El Fossaret, i evidentment no ens vàrem equivocar.

Ara, després de vuit anys al vostre costat ens toca acomiadar-nos, ja que no tenim més fills per seguir gaudint de la vostra gran tasca educativa. No resulta gens senzill dir-vos adéu, perquè heu format part de la nostra família durant molt de temps, i hem compartit la important tasca d’educar als nostres fills. En Pau com tots sabeu, és un nin “especial”, la seva distròfia muscular ens va canviar a tots la vida, a partir d’aquell dia, ja fa uns nou anys quan ens donaren la greu notícia. Però tots aquests anys que ha compartit amb vosaltres, ha estat per nosaltres una satisfacció. Ens heu ajudat en tot moment, fins i tot us heu avançat a les seves dificultats, cercant solucions, i ens heu permès oblidar-nos en molts de moments de les dificultats del nostre fill. Dir-vos gràcies és molt poc, però no sabem com agrair-vos el vostre treball.

Quin regal pot compensar el que heu fet? Heu fet que en Pau fos feliç a l’escola, i com a pares, sabem que això no té preu. No podem oblidar tampoc, a tots els seus companys i a les seves famílies, ja que també tots vosaltres heu format part d’aquest entorn que tant ens ha ajudat. Ens heu demostrat dia a dia la vostra vàlua com educadors i com a persones. No podem anomenar a tots els professionals, mestres, fisioterapeutes, direcció, personal de menjador, companys, mares, pares,..., perquè seria molt senzill deixar a qualcú, i volem que tots us vegeu poc o molt identificats. I ho fem mitjançant aquestes paraules escrites, no som capaços de dir-vos un a un, el que sentim cara a cara, les llàgrimes surten abans que les paraules.

Gràcies sona a poc, a senzill, però és un agraïment molt sentit, és una paraula plena de sentiments. Per això, gràcies de nou a tots per donar una vertadera oportunitat al nostre fill, encara que la seva malaltia li vulgui negar, a oferir-li un camí com a tots els altres, a creure amb ell,... a estimar-lo! Ara comença una nova etapa, una nova prova per a tots, i tan sols esperem tenir la sort de trobar persones com vosaltres. Cada dia sorgeixen més dificultats, a tots ens fa por el futur, a ell també, fins i tot un dia ens va dir que volia suspendre el curs per poder seguir amb vosaltres, ja que en les vostres mans es sent segur, es sent comprès. Ara, ja ho veurem, el futur no està escrit, tan sols ens queda la força de seguir endavant i lluitar.