Deia Jacinto Benavente que era més fàcil ésser genial que tenir sentit comú, i la veritat és que avui surten “genis” i “entesos” en tot tipus de matèries, de davall les pedres i fins hi tot de la barra dels bars, però el sentit comú avui brilla per la seva absència. Vista l’experiència dels anys, crec que es pot afirmar que el nombre de lleis, decrets i normatives que té un país, és inversament proporcional a la seva maduresa cívica.

Quan per la manera de ser, el seu sentit comú i la seva sensatesa, un poble demostra que ha arribat a un civisme, responsabilitat i sentit de la convivència òptims, aquest precisa un mínim de regulació legislativa en matèria de convivència. Tot el contrari ocorr amb un país decadent, absurd i anàrquic com el nostre, on els excessos d’estupidesa d’alguns obliguen a regular i legislar sobre gairebé tot, i l’excés de regulació i legislació ens condueix a una espiral de l’absurd.

Quan falta el sentit comú d’entendre que a les quatre de la matinada la immensa majoria de ciutadans dormen i per això no podem generar renou, que per molt musical que sigui, fa tremolar les parets, llavors cal legislar decibel.licament sobre el renou acceptable...

Quan falta el sentit comú que no és bo beure fins arribar al coma etílic, llavors cal legislar sobre “botellons”...

Quan falta el sentit comú que un matrimoni esta format per un home i una dona, llavors cal legislar sobre que és un “matrimoni”...

Quan falta el sentit comú que som éssers racionals, que les relacions sexuals formen part de la nostre psicoafectivitat, i que una dona gestant té una persona viva en el seu ventre matern, llavors cal legislar antihumanes lleis de terminis...

Quan falta el sentit comú que els llops no es poden fermar amb llangonisses, després cal posar càmeres de vigilància fins hi tot davall el nostre llit...

Els polítics, orfes de sentit ètic, es limiten a crear lleis, decrets i normes com a “churros”, ofegats per una realitat social que s’imposa gràcies a la negligència que ells mateixos han generat amb el seu fals “progressisme” i “tolerancia”, i així, paradoxalment, ells que tant ens parlaven de llibertat, ens han conduït a una societat en la qual tot esta regulat, mil·limetrat, supervisat, fiscalitzat, vigilat; avui, sense anar més lluny, qualsevol de nosaltres, al final del dia, segur que ha estat registrat per desenes de càmeres de seguretat, de tal manera que es podria reconstruir tots els nostres moviments al llarg del dia.

Definitivament, les lleis van a remolc de la realitat i solament serveixen per a regular aquesta, però difícilment podran fer que aquesta realitat canviï. Solament amb EDUCACIÓ podem canviar els hàbits, actituds i valors de les persones, d’aquí la meva gran admiració cap als mestres que exerceixen com a tals, i cap a tots aquells col·lectius que tracten d’imbuir valors ètics a la nostra joventut, ja que ells i no els polítics, fan realitat les paraules de l’insigne Unamuno: “No proclameu la llibertat de volar, donau ales; no proclameu la llibertat de pensar, donau pensament. La llibertat que cal donar al poble és la cultura”.

Sens dubte el pensament d’Unamuno esta en les antípodes de l’acció política d’avui, la qual premeditadament ofega la cultura mitjançant l’estratègia de la idiotització de les masses a través de la política de pa i circ, mentre els polítics s’omplen les butxaques, espoliant el país, amb tot tipus de corrupcions i privilegis.