No tinc cap dubte que l’obertura de Can Prunera com a casa-museu és un regal per als amants de l’art. És una joia del modernisme arquitectònic i la seva restauració s’ha fet de manera exemplar. Passejar per les seves dependències de la planta noble i del primer pis suposa tornar enrere en el temps i rememorar en viu l’època gloriosa del Sóller modernista. El seu soterrani, habilitat com a sala d’exposicions temporals, és molt funcional i acollidora, i de la seva gestió futura dependrà la projecció de Can Prunera com a centre artístic de primer ordre. S’ha cuidat fins al mínim detall: mobles, enrajolats, estucats, vidreres... tot denota meticulositat i professionalitat en el seu procés de restauració.

Malgrat tot, alguns detalls no acaben de convèncer. Especialment en relació a la seva exposició permanent, allotjada fonamentalment a la segona planta i amb altres obres disseminades per la resta del casal. Fonamentalment aquesta col·lecció és d’art contemporani i bona part de la qual correspon a dates molt recents (inclús del segle XXI), una fet força contrastant amb el conjunt artístic-arquitectònic d’un casal construït l’any 1911. Escadusserament es troben obres pertanyents a aquesta època (si deixem de banda el mobiliari, excel·lentment recuperat), o mostres pertanyents a corrents artístics d’acord amb l’estètica de Can Prunera, la qual cosa distorsiona la seva funció de centre d’interpretació del modernisme.

A més el casal no és de titularitat pública sinó que està regit per la Fundació Tren de l’Art, tot i que les institucions participen del patronat que la regeix. El mateix succeeix amb la col·lecció permanent, de titularitat privada, que podria ser traslladada o disminuïda per decisió del seu propietari com ha succeït recentment al museu d’Es Baluard de Palma. Encara que la predisposició actual de sengles protagonistes és immillorable (i a la vista estan les fites aconseguides), l’actual posició de les institucions públiques no és la més adequada per garantir el manteniment de Can Prunera a plena disposició de la ciutadania a llarg termini en les condicions actuals. El present és molt il·lusionant i prometedor, però cal esperar a esdeveniments futurs.